Buscant un final perfecte

#elfinalperfecte. Amb motiu de sant Jordi, Edicions 62 va proposar un joc a través del Twitter: posar final a un microrelat de Pere Calders (en menys de 140 caràcters)

(Pere Calders “Per si algú m’escolta”, dins L’honor a la deriva. Barcelona: Edicions 62, 1992).

Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig travessar un carrer amb el semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit. Ara, amb la lliçó apresa...

Final 1: i amb les cames embenades miro des de la finestra com la gent tempta la sort creuant amb roig. Jo no hi tornaré.

Final 2: mai més he tornat a travessar un semàfor en vermell i xisclo a tothom qui ho fa.

Final 3: maleïxo el déu del daltonisme.

Final 4: i tres dents menys, vaig pel carrer amb quatre ulls. Ni tan sols he gosat pensar-hi un altre cop.

Final 5: i ingressat a l’hospital, estic decidit a no fer-ho mai més perquè sino, finalment, perdre la vida.

Final 6: estic pensant en un altre repte, perquè vivint la vida al límit em sento millor, més lliure.

Final 7: i sense cames sé que no ho tornaré a fer mai més.

Final 8: me’n guardaré prou de tornar-ho a provar, amb lo discret que he estat sempre! Els accidents polèmics els deixo pels borbons. 

Final 9: descanso eternament, amb el darrer record de crits i dolor, desitjant que a ningú se li ocorri similar bajanada.

Final 10: he decidit esbrinar què signifiquen els colors del semàfor que tothom sembla entendre.

Final 11: us he de dir que no penso travessar cap carrer en vermell, perquè val més esperar uns segons i estalviar-se maldecaps.

Final 12: no només faig cas als semàfors, també faig assegurances, per a aquella gent, que un dia, van decidir creuar el carrer quan no tocava.

Final 13: duc una jaqueta de plomes per esmorteir els cops i esvento insults per prevenció.

Final 14: Sé que avui no ho tornaré a fer, però no sé què passarà dem.

Tast d'Haikús III

Enmig de casa:
l’esbarzer fa ombra llarga,
marcides móres.

Bigues de fusta,
per qui cruixiu avui?
vida corcada.

*   *   *   *   *

Al campanar,

l’ocell va refugiar-se

ben amagat.

Olor d’amor,

una carícia sento

per tot el cos.

*   *   *   *   *

Dintre les punxes

refugi de la por

un eriçó.

Nena perduda.

Mare, on has anat?

plors esquerdats.
 
*   *   *   *   *
 

El camí fosc

de la incertesa pura

l’haurem de fer.

I, malgrat tot,

encara espero aquí,

sota aquesta ombra

Tast d'Haikús II

Perfum de mel

Una lluna de ferro

Que talla el cel.

Quasi de nit

Esperança de dia

Nervis de maig.

*   *   *   *   *   * 

Lluna rodona,

estrelles cridaneres,

nit de penyora.

Fils de colors,

roba abandonada,

tot són errors.

*   *   *   *   *   * 

 

Visió

Olor de mar,

Una gavina vola,

Pel cel ben clar.

Perfum

El teu perfum,

perfum de rosa bella,

recala al mar

*   *   *   *   *   *

Aquells ulls tan grans

Grans però de nen petitet

Neix l’estiu amb tu

Flors en el jardí

La vida passa molt ràpid

Tot és vida i mort

 *   *   *   *   *   * 

Són les façanes

imatges oblidades,

d’aquella mort.

 

Aquest peixet

vivia lliure al mar,

jo l’he salvat.

 

Tast d'haikús I

Tot són ruïnes

silencis i foscor

no hi ha ningú.

Runes i flors

mostren el pas del temps

del que va ser.

*   *   *   *   *

La ciutat plora,

són llàgrimes de pluja:

trenquen la calma.

Autocars buits,

perduts en la nit fosca,

cerquen resposta.

*   *   *   *   *

Para de ploure,

quan la darrera gota

una flor esquitxa.

Ja treu el cap

en l'horitzó llunyà

el Sol naixent.