dimecres, 9 de maig de 2012

Aram (final)


L'enrenou de tot plegat féu que el gos d'una finca propera comencés a lladrar, i al mateix moment el tal Drulovic descobrís la presència dels tres lladres. Acte seguit, començà la persecució. Tot i les ombres de la nit, es podia distingir perfectament la figura geperuda del bosni, al que a més li faltava una cama. No obstant això, s'ajudava d'un gaiato adaptat per poder avançar. Anava armat i portava un maletí. L'Aram, el Matí i la Irina enfilaren el camí que feia cap al poble. Corrent com a bojos, amb cada alenada d'aire se'ls escapava un trosset de vida. Cursaven la marató que els havia de salvar o condemnar per sempre. No sabien qui era aquell home i encara menys els seus interessos, però el que estava clar és que no els volia res de bo
 
Quina fou la sorpresa quan descobriren que el vell pujava a un cotxe atrotinat per tal de seguir-los. Estaven perduts. Van entrar al poble, desorientats per la cursa desenfrenada, i van fer cap a un cul-de-sac. No tenien altra sortida, acabarien malament de totes totes. 

-Atureu-vos! -va cridar Drulovic- No us vull cap mal, però m'heu de fer cas! Ara no podeu escapar...

-Què vols de nosaltres? Qui ets? Per què ens persegueixes?- va etzibar l'Aram.

-Ets clavat al teu germà, no fa falta que et treguis el passamuntanyes per reconèixer aquesta veu. Sóc Dragan Drulovic, cap de l'exèrcit bosnià de la regió del nord. Jo també vaig presenciar la seua mort. Saps ben bé com jo com n'era de lluitador, com va aguantar fins al final, com va defensar la causa de ple, sense vacil·lacions. He vingut per informar-vos que la guerra ha acabat, el nostre territori és un lloc de pau, hem entregat les armes i res tornarà a ser com abans. Veniu amb mi i no caldrà que robeu per sobreviure. Veniu i sereu recompensats per tot el que heu patit. No us podem tornar l'Isaac, amb això ni jo ni ningú hi podem fer res, però podem clamar justícia i treballar per a que ningú oblide quin infern vam haver de passar. En terres bosnianes els estudiants han tornat a la universitat, els treballadors a la faena i poc a poc tot va agafant color. El govern compensarà tots aquells que van lluitar per la causa bosniana: tindreu els estudis pagats, i jo mateix  puc encarregar-me de trobar-vos un lloc habitable. No podeu renunciar...

L'Aram es va mirar el Martí, que al seu torn es va mirar la Irina. Tenia els ulls humits, tantes sensacions experimentades i sentiments amagats durant tant de temps podien amb ella. Sense ni tan sols obrir la boca, van pujar al cotxe. Un cotxe que no tenia GPS, un cotxe que avançava a cops de motor i per un camí polsegós, ple de terra que cobria tot l'ambient. No sabien què necessitaven, tampoc què volien, però qualsevol alternativa, qualsevol al·licient a la vida fugitiva italiana era bona. Aquell tal Dragan Drulovic els havia portat la salvació o el camí que emprenien era com allargar el turment que feia sis anys que els assetjava? Només el curs de les seues vides els donaria la resposta...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada