Pedra, paper, tisora (III)

Recordo que aquella setmana, pobra de mi, només pensava en agafar el cotxe vell de l’avi i anar a aquell poblet de muntanya a perseguir els ànecs, a perseguir el Jan. Si la realitat ens dugués pels mateixos camins pels que vola la imaginació...! On era, on s’havia amagat aquell cop? De vegades pensava en explicar-li a la mare tot el que sabia –que no era res i, d’altra banda, hauria estat parlar per les parets- o d’intentar convèncer-la de visitar l’Empordà, d’anar-hi a passar uns dies. Com si l’Empordà fossin quatre carrers...

Del Jan no en sabia res ningú i els dies anaven passant, però semblava que només em preocupés a mi la seva desaparició. Ara la nova atracció de la colla era un home que freqüentava el bar de la plaça. Amb precisió de rellotge suís, quan les campanes de l’església repicaven les quatre l’home de negre entrava al bar i demanava una cervesa i un entrepà de llom. Si per ser de fora no generava ja prou expectació, duia un maletí que el feia encara més interessant.

El cinquè dia vam decidir abandonar el joc de després de sopar temporalment i vam tramar conjuntament un pla per a seguir-lo i pispar-li el maletí. No érem uns lladres però... bé, eren coses de nens, tots en fem de bajanades alguna vegada a la nostra vida. Era simple curiositat, xafarderia pura i dura. La cosa no era gaire complicada, que tampoc érem uns grans estrategs! Quan sortís del bar el seguiríem i un de nosaltres s’estiraria al terra barrant-li al pas i cridant que s’havia fet mal, amb la cama ensagnada i amb llàgrimes als ulls. Clarament era tasca de la Sílvia. Potser era tímida però fingia espectacularment unes llagrimotes com dos rius. Per darrere, en Sergi, silenciós li havia d’agafar el maletí.

I sorprenentment el pla va sortir bé i ens vam trobar al costat de la bassa d’un dels mas dels afores del poble –si aquella bassa pogués explicar tot el que va viure, sobretot de més grandets...! Vam obrir el maletí d’aquell home estrany i hi havia dibuixos estranys i esbossos del que semblava ser un nen. Era un nen amb gorra! I al darrere una signatura gairebé illegible i, escrit al costat amb lletres majúscules “la lluna”. De què coneixia el Jan aquell home? I, del poble, ningú es dedicava la pintura... Ningú excepte la dona de la suposada casa del Jan! Tot es complicava, hi havia moltes preguntes obertes. I, a més a més, abans de picar a la porta el dia que la vaig visitar jo mateixa vaig poder sentir una veu d’un nen. Per què em va enganyar aquella dona? Per què hauria de fer-ho?

Estava decidida a fer-hi alguna cosa però tenia clar que tot allò em superava i aquella nit vaig agafar per banda la Sílvia i els meus dos cosins. Volia que veiessin ells també que tot plegat era massa estrany. El Jan, que va desaparèixer de la mateixa manera que un dia va començar a jugar amb nosaltres, la dona d’aquella casa, l’home del maletí, els ànecs d’una casa de l’Empordà. I amb aquella curiositat inherent als nens me’ls vaig fer meus sense cap esforç i vam decidir donar resposta a tots aquells interrogants. L’endemà aniríem a la casa d’aquella dona.