dimecres, 9 de maig de 2012

Aram (II)


Un tal Dragan Drulovic... que els buscava per aquell fet que tingué lloc a Bòsnia l’hivern de fa sis anys. 

El camí que duia al poble era costós, ple de pedretes que se’ls hi clavaven com petites punxes a la planta del peu, degut a les destrossades sabates que duien, amb els cordons tots desfilats com si un ratolí els hi hagués rossegat. Però no en podien vestir cap altres, eren les úniques que tenien i per això havien de dirigir-se sovint al poble i sempre arribaven ben amarats amb les samarretes descolorides totes xopes de la suor que els seus prims cossos desprenien. 

A l’arribar, van seguir el seu procés habitual. Van anar en busca d’aquell R19 vermell atrotinat que els servia de refugi si algú voltava pels carrers. Esperaven allí fent silenci i amb els ulls oberts com taronges, vigilant que tinguessin via lliure per poder començar a carregar les seves bosses. 

Quan van observar que el carrer estava desert, van sortir del seu amagatall, aquest cop tots cohibits degut a la penetrant mirada que aquell gos els hi clavava, ja es temia quina en portaven de cap el dos nois. Però era la única sortida que tenien, i ell això no ho sabia.

El Martí anava davant, l’Aram el seguia. Es van posar el vell passamuntanyes, es volien assegurar que en el cas que fossin descoberts, no els hi veurien la cara. Ja sabien en quina casa tocava aquest cop, ho tenien tot estudiat, com sempre. Van donar un tomb per la casa amb les seves lots, per veure per on aconseguien entrar aquest cop. 

-Per aquí, és el lloc més segur!-  va xiuxiuejar l’Aram, mentre el Martí estava a l’altre costat investigant.

El lloc triat per l’Aram era una petita porta que donava a un magatzem, era de fusta vella amb un pany que a la  mínima batzacada que patís, segur que s’obriria. Així va ser. La puntada de peu que li va clavar el Martí va ser molt efectiva. En aquella mena de magatzem de la casa van trobar-hi de tot ja que sabien que l’amo era un col·leccionista de motos i cotxes clàssics. Van poder agafar els escuts de les marques dels cotxes, diversos retrovisors, el porta matrícules del para-xocs davanter, el clàxon, la sanefa decorativa del dipòsit de la gasolina... Van anar amb preses però amb molt de compte, no volien fer cap mena de soroll que fes que l’amo sospités.
La seva sort va ser que a part de totes aquelles vitualles que van trobar a dins del garatge, també van trobar el rebost de la casa, tot ple de paquets de plàstic, de caixes de cartró i de bosses amb el seu corresponent component. 

-Guaita, Aram! Avui estem de sort!- va dir el Martí cridant en silenci en descobrir aquell tresor. 

Els seus ulls no creien el que veien. Si feien una mica de lloc entre tot el que havien robat d’aquelles maquinàries velles, també els hi cabria menjar que els serviria de provisió per uns quants dies més, així, no caldria jugar-se-la anant tan sovint a robar el poble, perquè els pocs habitants que hi havia, ja començaven a sospitar.

Es van afanyar, carregats com anaven, a sortir d’aquell casalot. Primer ho va fer altre cop el Martí. Va treure el cap per la porta que uns moments abans havia destrossat i va fer un senyal amb la mà al seu company, que volia dir que s’afanyés en aquell moment que el terreny estava tranquil.

Van sortir corrent cap a l’entrada del camí per on havien vingut. Ja ben endinsats al bosc es van aturar perquè aquelles bosses que portaven pesaven molt, es notaven l’esquena molt carregada i necessitaven descansar. Una roca amb una aparent forma còmode, els va servir de seient durant uns minuts, després, van continuar el seu trajecte cap a la cova. 

-Martí, què et sembla si ens fem un bany en aquesta bassa? Crec que ens aniria bé... – L’Aram havia vist aquella bassa a través dels arbres que l’envoltaven. Sentia aquella sensació altra cop.

Tots dos necessitaven una mica de dispersió, aquella activitat que havien de dur a terme no els feia sentir còmodes i sempre sentien aquelles veus dimonials retronant dins el seu cap...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada