divendres, 11 de maig de 2012

Pedra, paper, tisora (relat col.laboratiu en cinc capítols)


Aquella nit hi feia molta calor a la plaça del poble, era normal, era estiu.  L’estiu del 1992, aquell dia s’havien iniciat els Jocs Olímpics a Barcelona. Me’n recordo, perfectament,  com si fos ara. Tenia onze anys, acabats de fer, perquè vaig nàixer a mitjans de juliol.

Com cada nit, després de sopar, tota la canalla del poble ens reuníem a la plaça per a jugar a policies i a lladres, ja que, no hi havia ni mòbils, ni PSP’s...  I els pares o avis ens deixaven quedar fins a les 12 de la nit. Això sí, com si fóssim la Ventafocs, puntuals a casa. No fos cas que els féssim patir.

Per a distribuir-nos en equips, primer jugàvem al “pedra, paper, tisora” -sempre guanyava jo -. Entre tots establíem uns límits d’àrea de joc, normalment, se situaven abans d’arribar als afores del poble i als indrets on ja hi havia camp.

El joc sempre començava quan ‘la Gateta’, el malnom d’una senyora gran que vivia a la plaça i que no ens suportava, ens amenaçava en llançar-nos galledes d’aigua per l’enrenou que organitzàvem. I, el joc, s’acabava quan les campanes tocaven ¾ de 12. 

La norma era, que els equips havien de ser mixtes, per això sempre em tocava escollir a mi, ja que era la noia més gran. La primera que vaig escollir va ser la meva germana, la Marina, més menuda, de la que sempre me n’havia de fer càrrec, tampoc em suposava cap suplici, tot plegat, ens portem dos anys. També vaig escollir la meva millor amiga, la Sílvia, una nena molt tímida i introvertida i els meus dos cosins, la Mireia i en Sergi que totes les nenes li anaven al darrere. Aquell dia, era diferent, hi havia una cara desconeguda per a mi, era la d’un nen, era esprimatxat, unes cames  llargues i portava una gorra. Semblava tímid tot i que no se li veia el rostre perquè li tapava una gorra, recolzava una cama a la paret de l’església, no deia res, i el vaig cridar:

-Eh, tu! el de la gorra! – em va mirar- Jo hem dic Núria, i tu?
- Jan. – quasi bé no se’l sentia.-
 
- Vols jugar amb nosaltres o et quedaràs aquí, palplantat com un estaquirot?

Llavors vam començar a empaitar-nos, amagar-nos, córrer, carrers amunt, carrers avall, caure a terra, aixecar-nos i seguir corrent, mentre ens espolsàvem els genolls i una llagrimeta als ulls ens queia lentament.
Amb el Jan ens vam fer força amics, ell no es coneixia el poble, i jo li ensenyava tots aquells racons on es podia amagar, la ‘cova petita’, sota els contenidors estratègics, etc.  Semblava bon noi, i així, a primera vista, em va agradar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada