dimecres, 9 de maig de 2012

Aram (IV)


Isaac?- Va preguntar la dona que semblava boja amb una expressió de confusió i sorpresa mentre mirava l’Aram.

Els dos nois van contenir la respiració per la sorpresa i l’estranyesa d’aquella pregunta. L’Aram, amb els ulls vidriosos pel record del seu germà es va dirigir a ella amb un to enfadat, provocat pel dolor que li havia produït aquella pregunta errònia i el record del seu familiar perdut.

-No, no sóc l’Isaac, t’has equivocat. I tu, de què coneixes l’Isaac?-li va cridar mentre s’apropava a ella i l’agafava pel braç perquè el mirés a la cara.

Ella, amb una cara que reflectia la por que sentia en aquells moments no va poder pronunciar cap paraula, només mirava els ulls de l’Aram, la persona que ella havia confós amb l’Isaac. En aquells moments va ser el Martí el que es va apropar a ells.
-Aram deixa-la, no sabem ni qui és i l’estàs atemorint!- Va xiuxiuejar-li mentre li agafava el braç perquè deixés lliure a la dona que semblava boja.

L’Aram la va deixar, tot i que cap d’ells es va apartar d’on estava la noia. Els dos nois sabien que ella els coneixia d’alguna cosa, i no podien córrer el risc de deixar-la marxar i que els delatés, ni tan sols sabien qui era. La dona, en aquells moments, va decidir parlar.

-És clar! Tu ets l’Aram, el germà de l’Isaac!- va pronunciar la noia mentre la cara d’ells es convertia en un mirall de sorpresa. Ella va baixar la mirada i per fi va pronunciar les paraules que havia estat callant.- Jo sóc la Irina i sóc la parella de l’Isaac. Bé, era la seva parella.- Va fer èmfasi quan pronunciava el verb en temps passat mentre tancava els ulls, a ella també li feia mal parlar d’ell. 

El Martí i l’Aram ara estaven paralitzats i bocabadats. Com era possible que l’Isaac tingués novia i ells no ho sabessin? Què feia ella allà? I per què havia intentat robar totes les seves coses?  Ella els hi va dir que els hi explicaria tot, però que havien d’anar a un lloc segur, que no podien parlar allà. 

La Irina els va oferir casa seva i ells van acceptar. Sabien que potser seria una emboscada per agafar-los, però la curiositat de saber qui era ella i que feia allà va poder amb ells. Van anar fins un cotxe de color fosc que hi havia aparcat prop de la bassa on una estona abans s’havien banyat, i van baixar fins el poble. La Irina va aparcar a prop d’aquell magatzem on havien estat furtant algunes coses per poder sobreviure. 

L’Aram i el Martí en silenci i conduits per la Irina, van entrar a una caseta que feia olor de colònia de dona. Van entrar directament a una saleta d’estar on hi havia una taula de fusta amb quatre cadires, un sofà vell i una televisió petita inserida dins una prestatgeria on, també, hi havia una fotografia d’una dona vella semblava boja. 

La Irina va començar a treure un munt de papers que va dipositar damunt la taula i va fer seure els dos nois al voltant del moble. Els hi va començar a explicar que la seva família vivia a Bòsnia des de que ella era petita, que va conèixer l’Isaac quan ell participava al Giro, ella era una de les directores de l’equip que el patrocinava, allí va començar la seva relació. Quan va començar la guerra a Bòsnia ella va deixar-ho tot i va tornar a la seva terra per lluitar per la causa. 

L’Isaac no s’ho va pensar dues vegades i va marxar amb ella, per ajudar-la. L’Aram i el Martí, li van preguntar perquè ells no sabien res de la seva relació i ella va respondre que en aquests assumptes els dos eren molt tímids, i que tampoc havien estat molt de temps junts, però que ella l’havia estimat, i encara l’estima molt, i que fins i tot ell l’havia ensenyat a parlar en català. Els hi va explicar que ella vivia cada dos mesos en un lloc diferent, perquè també la perseguien, aquella casa era d’una tieta seva, que va morir feia dos anys. Després de posar-se al dia en alguns assumptes ella va passar a dir:

-Tinc un pla. Des de fa una setmana hi ha una exposició d’una pintora russa, Sonia Delaunay. Pinta quadres abstractes, el més valuós que hi ha al museu és un que es titula Rythme. El seu preu està al voltant dels 20 milions d’euros. Vull robar-lo demà a la nit. Voldria saber si esteu disposats a ajudar-me.

-Com?- va dir l’Aram- No et coneixem de res, ens estaves intentant robar no sabem el què, i ens vols afegir en un robatori del que no tenim ni idea, tu no estàs bé del cap!
-Us estava robant perquè teniu algunes eines que necessito per poder entrar al museu. Mireu, tinc tots els mapes de les sales, sé com desactivar les alarmes i sé on estan les sortides d’emergència i els canals per poder sortir. Amb els diners podrem escapar d’aquí, el mercat negre d’art, a més, augmenta el preu. Ho volia fer sola, però serà més fàcil si anem els tres. Jo em quedo un 60% i vosaltres un 40%. Què us sembla? Jo utilitzaré els diners per fugir, ja sabeu, amb diners tot es compra, i jo vull marxar lluny oblidar-me de tot això, ja he patit massa i no puc més.

L’Aram i el Martí s’ho van pensar molt, fins i tot van discutir, però van decidir que anirien, si aquella era la seva única oportunitat per sortir d’allí l’aprofitarien. 

A la nit, a la llum de la lluna, es van atansar fins el museu, vestits de negre amb passamuntanyes. Just quan anaven a entrar per un canal de ventilació van veure l’ombra d’una persona. Aquest fet va fer que s’haguessin d’amagar darrera uns matolls propers.

El que ells no sabien era que l’ombra era d’en Dragan Drulovic, l’home que els buscava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada