divendres, 11 de maig de 2012

Pedra, paper, tisora (IV)


Eren les vuit del matí. El temps no jugava a favor nostre perquè, encara que feia aquella típica xafogor d’estiu, el dia s’havia llevat amb força vent de ponent; un vent que feia que em preocupés encara més pel Jan. Pensava, realment, si a l’Empordà faria el mateix vent que aquí. Vaig considerar, però, que potser al Jan no li faria por el vent i, en canvi, sí trobar-se sol enmig d’aquell poble de muntanya.

Mentre acabava d’esmorzar algú va telefonar a casa. L’havia agafat la Marina, la meva germana, que va dir immediatament que demanaven per mi.
—Corre, Núria! És per a tu. Em sembla que és la mare de la Sílvia —va dir la Marina.
Em va passar el telèfon ràpidament i, en efecte, era la mare de la Sílvia...
—Sí? Qui és? —vaig preguntar espantada.
—Núria, sóc la mare de la Sílvia. Truco per dir-te que la Sílvia és a l’hospital.
—A l’hospital? —encara em vaig espantar molt més. Què ha passat? Com està? Si us plau, digui’m que no ha passat res!
—Veuràs, Núria, no puc parlar gaire, donat que et telefono des de l’hospital i tenim un límit de trucades. No pateixis, està bé. Durant la tarda d’ahir la Sílvia va ser envestida en una cursa ciclista que passava prop de casa nostra. Per sort, l’accident no ha estat molt greu, encara que haurà d’estar uns dies en observació a l’hospital. M’ha dit que avui havia quedat amb tu i els teus cosins, però lamento dir-te que no podrà ser... Entesos? Ja parlem, reina, que tinc el metge aquí i voldrà parlar amb mi. Un petó. Adéu.

Havíem perdut temporalment la Sílvia, la més intel•ligent del grup i qui més hauria pogut contribuir a resoldre tots els interrogants del cas de la desaparició del Jan i la seva suposada família. Ahir havia tingut un accident en una cursa ciclista i avui restava ingressada a l’hospital... Quina mala sort! Amb tot, jo mateixa vaig sentir-me força impotent: el cor em deia que hauria d’anar a visitar la meva millor amiga, però, alhora, també em deia que havia d’anar a casa de l’àvia del Jan. Segur que el Jan em necessitava i podria estar sol o, fins i tot, MORT! No! Ni parlar-ne, no, no! Així que d’una vegada per totes tornaria de nou, amb la companyia dels meus dos cosins, a picar el timbre d’aquella maleïda casa on semblava que passava alguna cosa, d’allà on vaig sentir veus misterioses i d’on ningú en sabia res, del Jan.
 
Arribàvem tots tres a la porta d’aquella dona vella que semblava estar boja, a la suposada casa del Jan, i el Sergi, el més decidit, va picar fort a la porta. En aquell moment, jo vaig posar-me molt nerviosa perquè ningú ens rebia com cal. Però, de cop, quan el Sergi va tornar a picar, la pintora jove de l’altre dia i l’home estrany del maletí sortien del no-res de la porta veïna del costat i xiuxiuejant coses a cau d’orella. Sortien d’aquella porta que cridava l’atenció per dur incorporat un quadre abstracte d’un paisatge de muntanya. I si aquell poble era l’Empordà? I si realment es tractava del poble del qual el Jan parlava també d’uns ànecs? No entenia res! Què havia passat allà? Per què aquells dos sortien ara d’una altra vivenda? En el precís moment que em volia dirigir als principals sospitosos, la dona vella va obrir la porta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada