dimecres, 9 de maig de 2012

Aram (III)


Mai haurien volgut arribar a l’extrem de robar, de furtar les cases per viure, o millor dit, sobreviure. Sabien que no feien bé, que si els enxampaven encara seria pitjor, però era la única sortida que els hi quedava si volien persistir. Van despullar-se davant de l’aigua verdosa d’aquella bassa, a la que es notava que hi feia anys que no s’hi havia banyat ningú. Traure’s la roba un davant de l’altre s’havia convertit en un fet normal, sense problemes, ho havien fet tant cops que ja ni es miraven. Només el Martí va fixar-se amb les mil bombolles i les ferides dels peus de l’Aram, però no va dir-li res, prou mal li devien fer com per comentar-ho.

Van deixar les bosses amagades darrera de la mata més gran de males herbes que van veure més prop de la bassa i van posar-se a l’aigua. La sensació fou diferent a la de les altres vegades que l’aigua havia tocat el seu cos. Aquella aigua calenta i bruta barrejada amb l’olor del seu cos suat va fer que en Martí, de seguida, tragués el cap de l’aigua.

Una dona alta, amb la melena molt llarga i sense pentinar s’apropava cap al lloc on estaven les bosses amagades. En Martí ho va veure, i no va poder evitar posar els peus fora de l’aigua nu, i començar a córrer cridant cap a aquella persona. Aram, que continuava pensant amb les musaranyes i gaudint d’una aigua que ell no havia notat tant calenta, només va adonar-se del que passava en sentir cridar el seu amic

Quan Martí va parar-se davant de la dona cridant-li amb tota la potència que la veu li permetia, va adonar-se que anava nu. Aquella dona el mirava amb uns ulls de sorpresa, de vergonya, de fàstic i de confusió. Va posar-se les mans a les parts nues del seu cos masculí en un acte reflex i la veu se li va fondre a la boca. Davant d’ell hi havia una dona que sembla sortida de les herbes, de la nit. Sembla boja, una dona boja parada davant d’un home nu: una situació curiosa i a la vegada rídicula.

-Qui ets? – foren les úniques paraules que tingué coratge de pronunciar Martí.

La dona, però, no va contestar. Potser no l’havia sentit. Ho va repetir més fort, i tampoc va obtenir cap resposta. En aquell moment va acudir al lloc Aram, que ja havia sortit de l’aigua i s’havia posat aquells pantalons curts que li anaven petits i que havia de portar amb el botó desbotonat. No duia, però, la camiseta posada, va tocar a Martí i li va allargar els seus pantalons mentre controlava amb la mirada els moviments estranys de la dona.

Es movia com si intentes parlar i no li sortís la veu, com si volgués dir alguna cosa i no sabes com. Pronunciava sons que haurien pogut ser paraules si haguessin estat ordenats d’una altra manera, i es tocava les orelles. Martí i Aram van fixar-se en aquell moment en que només duia una arracada, i que al coll hi portava una cadena d’on hi penjava la figura d’un ànec.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada