divendres, 11 de maig de 2012

Pedra, paper, tisora (II)

 Anaven passant els dies i cada cop ens fèiem més amb el Jan, ja formava part de la nostra colla. De petits, als dos dies tots érem amics, no hi havia prejudicis, ni enveges, tot era diversió i innocència.
Molts nens deien que a mi m’agradava o que jo li agradava a ell, però ningú no podia entendre que només érem amics. És cert, però, que en ell trobava alguna cosa diferent, alguna cosa que els altres no tenien.

Potser era la seva manera de riure, estrambòtica i molt forta, o potser, era aquella manera tan peculiar de rascar-se el nas... La seva manera de córrer també era graciosa però el que més em sorprenia era quan en mig dels amagatalls on tothom estava en silenci ell sempre deia alguna frase intel•ligent, com d’home madur, i només tenia 11 anys...

El que no entenia és que sempre havia de marxar més aviat que els altres, a dos quarts de dotze ell ja havia de ser a casa, això em desolava fortament, però al dia següent tornava a aparèixer amb la seva gorra i aquell mig somriure trapella. 

No deia gairebé mai res de la seva família. Estava passant l’estiu amb la seva avia, la senyora Josepa, una senyora freda que mai parlava amb els veïns. Mai ningú s’hagués pensat que ella tingués un net tan gran, mai ningú hagués pensat que tingués família.
Un dia mentre estàvem amagats a la “cova petita” em va dir que em volia portar a un poble de muntanya, cap a l’Empordà i que m’ensenyaria els seus ànecs. Just després de dir-m’ho va sortir corrents, no el vaig entendre, pensava que ens havien enxampat però va marxar cap a casa de la seva àvia sense dir res més.
Van passar uns dies i no va aparèixer per la plaça, jo tenia l’esperança que quan “la Gateta” donés el tret de sortida per començar el joc, ell aparegués corrents i em busqués amb la mirada com ho havia fet fins llavors... 

Vaig decidir que aniria a casa de la senyora Josepa, se suposava que li hauria parlat dels seus nous amics del poble, de mi...
Quan vaig arribar a la porta vaig sentir alguns crits i algú que plorava, vaig dubtar si havia de trucar o marxar... Em vaig encoratjar i vaig picar a la porta.

Em va obrir una senyora d’uns 40 anys, baixeta, amb el cabell blanc i la pell bruna. Uns ulls blaus molt intensos i un petit somriure que feia joc amb el nassarró que casi no es veia a la cara. Anava vestida tota de blanc i bruta de taques de pintura. Em vaig fixar i portava un pinzell damunt de l’orella com si fos una flor. Em va demanar què volia i jo amb la veu tremolosa vaig preguntar pel Jan, em va mirar atònita i em va contestar amb la veu tranquil•la que en aquella casa no vivia cap nen, que potser m’hauria equivocat. Em va tornar a somriure.
Vaig sortir corrents, vaig entrebancar amb una pedra i em vaig fer sang al genoll dret, vaig continuar corrents cap a casa, com si algú m’empaités.
El cor m’anava a mil, només pensava en aquella dona, en el que m’havia dit, en els ànecs i el poble de muntanya, però on era el Jan?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada